RESSENYA HISTÒRICA
En 1767, la "Royal Society" de Londres va sol·licitar al rei Jordi III enviar un vaixell als Mars del Sud. La finalitat del viatge era observar des de l'hemisferi austral l'eclipsi de Venus que es produiria al juny de 1769. Aquest esdeveniment era considerat de vital importància per a calcular la distància de la Terra al Sol. Els naturalistes Charles Green, Joseph Banks i Samuel Sander serien els principals responsables de les tasques científiques a bord.
Per emprendre aquesta empresa es va seleccionar el vaixell "HM Bark Endeavour", un carboner modificat, que estaria a les ordres del tinent de navili James Cook
Per
emprendre aquesta empresa es va seleccionar el vaixell "HM Bark
Endeavour", un carboner modificat, que estaria a les ordres del
tinent de navili James Cook
James
Cook va néixer a la regió anglesa de Yorkshire en 1728. El seu pare
era pagès però James no seguiria els seus passos. A primerenca
edat va començar a treballar com a dependent en un magatzem de la
localitat pesquera de Staithes, on va sentir la crida de l'oceà i la
vocació d'home de mar. Aviat s'enrola en vaixells mercants
carboners que partien del port de Whitby i proveïen de carbó les
fàbriques angleses. Amb 27 anys va ingressar en l'Armada
Anglesa. Va realitzar les seves pràctiques en el "Eagel"
una fragata de 60 canons. Quatre anys després va embarcar en un
vaixell de línia de 64 canons anomenat "HMS Pembroke",
participant en la guerra contra França que es va desenvolupar en
aigües de l'Atlàntic Nord i Canadà i assistint al lloc de Québec
ia la presa de Luisbourg. Per fi de la contesa va participar en
diverses expedicions que van cartografiar el riu Sant Llorenç i Nova
Escòcia amb sorprenent exactitud
El
26 agost 1768 l'Endeavour salpa del port de Plymouth rumb a
l'arxipèlag de Madeira on fa escala. A finals d'octubre creua
l'Equador ia mitjans de novembre arriba a Rio de Janeiro on roman 6
setmanes.Al desembre lleva àncores amb rumb sud arribant a Terra de
Foc a mitjans de gener de 1769. El 17 de gener el naturalista Banks i
diversos dels seus col·laboradors baixen a terra per recollir
mostres de fauna i flora. El temps empitjora i el grup es
perd. Dos homes es separen i moren congelats. La resta de
l'equip corre millor sort, després de passar la nit fora són
rescatats. Després de doblar el Cap de Forns es van endinsar en
el Pacífic creuant el Tròpic de Capricorn a mitjans de març. Un
mes més tard, a l'abril de 1769 l'Endeavour fondejava a Tahití. El
3 de juny es va produir el fenomen astronòmic que va motivar
l'expedició. James Cook
escrivia l'esdeveniment al diari de bord en els següents
termes: "Avui ha estat un dia tan favorable als nostres
propòsits com mai haguéssim desitjat. No hem vist un núvol en tot
el dia i l'aire està perfectament nítid, així que hem tingut tots
els avantatges que havíem desitjat en observar el pas de Venus sobre
el disc solar. Vam poder distingir una atmosfera o ombra polsosa
envoltant el cos del planeta, el que ha dificultat el càlcul dels
temps de contacte, particularment els dos interns. El Dr. Solander,
el Dr. Green i jo mateix hem observat el fenomen i les nostres
mesuraments dels temps de contacte difereixen bastant més del que
esperàvem " Allí van romandre tres mesos efectuant
observacions astronòmiques i catalogant plantes i animals. Durant
aquest temps la tripulació va descansar, va comerciar amb els
indígenes, va gaudir del bon temps i va mantenir "amistoses"
relacions amb la població local, sobretot amb les dones. Fins i
tot hi va haver desercions i captures i algun que altre duel.
A
l'agost levaron àncores i van romandre un mes explorant l'arxipèlag
de Tahití. Posteriorment van posar rumb a Nova Zelanda, on
arriben a l'octubre, concretament a Turanganuy (Poverty Bay). A
la seva arribada els nadius maoris no van resultar ser molt cordials
malgrat els intents de la tripulació de l'Endeavour, ja que
necessitaven reposar aigua i productes frescos. Novament
en la mar, l'expedició circumnavegar i va cartografiar la costa de
Nova Zelanda arribant per primera vegada a la conclusió que no era
un nou continent i que l'arxipèlag estava format per dues illes
principals. Posteriorment es van dirigir a Tasmània però una
forta tempesta els va desviar del seu rumb i van albirar la costa
australiana a l'abril de 1770. Encara que en alguns fòrums
s'atribueix a Cook el descobriment del continent australià aquesta
informació no seria del tot exacta, ja que el 1567 l'espanyol Álvaro
de Mendaña va descobrir les Illes Salomó i des 1595-1605 naus
espanyoles feien expedicions a les costes australianes. Fins
i tot hi ha qui afirma que el nom d'Austràlia ve per la vinculació
d'aquests primers descobridors amb la casa dels Àustria. L'expedició
es va dirigir rumb sud i va procedir a explorar i cartografiar la
costa est australiana. Des de l'extrem sud d'aquest continent
l'Endeavour va seguir el gran escull de coral. A poc a poc les
circumstàncies van canviar i la situació va començar a ser
amenaçadora ja que les constants mostres demostraven una profunditat
erràtica. En la nit del 10 de juny i mentre navegaven amb marea
alta el vaixell va quedar atrapat a la barrera de corall. En
entrar al nou cicle de marea la situació va empitjorar i el vaixell
va començar a escorar. Cook va decidir intentar aprofitar la
següent pujada de la marea que sabia anava a ser bastant
considerable. Així que comandament als seus homes a les bombes
per treure tota l'aigua possible, llançar per la borda tot el que no
fos imprescindible. L'esvoranc va ser taponat amb trossos de
vela cosits amb llana emprant com "aglutinant" fems
d'ovella. El pes alleugerit i l'esforç col·lectiu de tota la
tripulació va aconseguir alliberar el vaixell i un cop reparat posar
rumb a l'estret de Torres.
Després
d'haver fet escala a Timor i Java, l'11 d'octubre arriben a Batavia
on l'Endeavour entra en dic sec per ser reparat. Després de
reposar queviures i provisions i cobrir les baixes produïdes amb
nous mariners es fan novament a la mar amb rumb a l'Àfrica. El
6 de gener fan escala a l'illa Princess però recullen aigua
contaminada i es declara una epidèmia de disenteria a conseqüència
de la qual moren 21 tripulants en un mes. El 15 de març i amb
la majoria de la tripulació malalta, arriben Ciutat del Cap on
romanen un mes.Novament en la mar i amb rumb nord es van produir
algunes morts més a causa de la disenteria però el vaixell
aconsegueix arribar a la illa de Santa Helena a primers de maig. El
13 juliol 1771 arriben a Anglaterra. L'expedició va aportar
mesuraments astronòmics, una de les més riques col·leccions de
plantes, vegetals i fruites exòtiques fins llavors conegudes i
innombrable cartografia. Encara que James Cook va passar a la
història com a descobridor la veritat és que va ser un
extraordinari cartògraf i un excel·lent explorador.
Després
de la petició de la Royal Society, l'Almirantazgo britànic va
abordar la decisió de dotar l'expedició d'un vaixell. Aquest
havia de ser robust, amb bona capacitat de càrrega i bona
maniobrabilitat. En aquella època en les drassanes navals de
Deptford es trobava en dic sec el "Earl of Pembroke" que es
va considerar era l'apropiat. El "Earl of Pembroke"
era un mercant amb un casc aplatat i que es dedicava al transport de
carbó. La forma plana del seu casc li permetia navegar amb poca
profunditat i aprofitar aquesta capacitat per treure avantatge dels
fluxos de les marees. El vaixell va ser remodelat; se li va
donar un nou folrat al casc i es va reconfigurar l'interior per
dotar-lo de més capacitat d'emmagatzematge. Va ser batejat com
"HM Bark Endeavour".
Al
segle XVIII a Anglaterra es classificaven els vaixells segons la
forma del seu casc. Un vaixell de proa plana i popa quadrada
rebia el nom de "Bark". El mateix nom rebien aquells
vaixells que tenien una forma indefinida en què el seu capità
ostentava el rang de tinent de navili. L'Endeavour de 1768 tenia
32 metres d'eslora, un pes de 397 tones, 897 metres quadrats de velam
i tres pals. Encara que era un vaixell lent i pesat, va resultar
idoni per a la missió que li havia estat encomanada. D'una
banda la seva excel·lent capacitat de càrrega li va permetre
acumular excedent de queviures i provisions per a la tripulació i
també col·leccionar exemplars de fauna i flora d'Indonèsia i
Austràlia per ser portats a la metròpoli. A més la seva
excel·lent maniobrabilitat li va permetre entrar en estuaris,
desembocadures i aprofitant les marees en costes de poc calat, el que
va ser decisiu per poder aixecar una excel·lent cartografia de les
costes d'Austràlia i Nova Zelanda.
Després
de finalitzar la seva travessia als Mars del Sud i donar la volta al
món, el vaixell va ser venut i rebatejat amb el nom de "Lord
Sandwich". En el seu nou paper primer va ser un transport
de tropes a Amèrica del Nord durant la Guerra d'Independència dels
Estats Units.Més tard es va convertir en vaixell presó. Finalment
a l'agost de 1778 va ser enfonsat juntament amb altres 12 vaixells
davant del port de Newport a Rhode Island com a barrera per bloquejar
la invasió de la flota francesa.
Actualment
l'arqueòleg nord-americà Dr. Kathy Abbass dirigeix un
projecte denominat RIMAP (Projecte Arqueològic Marí de Rhode
Island). El seu principal objectiu és la investigació,
documentació, recuperació i protecció de les restes marins a la
zona de Rhode Island. Mitjançant l'ús de les més modernes
tecnologies han localitzat innombrables derelictes, entre ells els
que semblen ser les restes de l'Endeavour. Si es confirma la
troballa, seria sens dubte una font importantíssima per aprofundir
en futures investigacions. Qui sap, potser en un futur sigui
possible visitar en algun museu les restes d'aquell vaixell construït
per transportar carbó, que va realitzar un dels viatges a vela més
apassionants de tots els temps i va acabar els seus dies sent
destruït en un conflicte del qual va sorgir el gegant americà.
LA
RÈPLICA DEL ENDEAVOUR El 1987, Bruce Standard, membre del
Consell del Museu Marítim Australià va proposar la idea de
construir una rèplica del HMB Endeavour. La proposta es va
fonamentar en la política del museu de fer-se amb vaixells d'època
que fossin representants de les diferents facetes de l'herència
marítima australiana. En aquest sentit L'Endeavour complia tots
els requisits.
L'empresa
Bond Corporation va córrer amb el finançament econòmic.El seu
President, Alan Bond, un mecenes en tot el relacionat amb el mar i
les seves tradicions, ha anunciat que la seva empresa faria un regal
al poble australià amb motiu del 200 aniversari de l'establiment
dels britànics en aquest continent. Els
treballs van començar el 1988 a una drassana especialment dissenyat
per emprendre la construcció de la rèplica i ubicat a Fremantle, a
la costa occidental australiana.No
obstant això, dos anys més tard la Bond Corporation va haver de
retirar-se del projecte a causa de problemes de finançament. Per
fer front a les despeses es va crear la fundació HM Bark Endeavour
que va comptar amb el suport del Govern australià, empreses i
particulars.Aquesta Fundació completaria els treballs i seria el
primer operador del vaixell.
El
disseny i construcció del vaixell es va basar en els plànols
originals i diversa documentació aportada pel Museu Marítim
Nacional Britànic.Les principals
diferències entre els dos vaixells són els components metàl·lics
i les fustes emprades en la seva construcció. Els
vaixells britànics del segle XVIII tradicionalment empraven per a la
seva construcció fustes com l'om, el roure o l'avet. Avui en
dia i en aquelles latituds, aquestes fustes o són molt difícils de
trobar o resulten molt cares. Per a la rèplica es van emprar
principalment una fusta local australiana anomenada Jarrah (un arbre
dur pertanyent al grup dels eucaliptus. La seva fusta presenta
tonalitats que van d'un color lleugerament ombrejat al vermell fosc)
al costat del pi d'Oregon per als pals i vergues.
Els
elements metàl·lics inclosos els fanals i llanternes, estufes,
campanes, etc. van ser fets a mà en ferrers locals seguint els
criteris i plànols de l'època. L'eixàrcia de labor es va
confeccionar amb modernes cordes de polièster. Per a la seva
elecció es van fer centenars de simulacions assistides per ordinador
fins a donar amb la d'un comportament similar a l'eixàrcia
tradicional. L'eixàrcia fixa es va realitzar amb corda Manila o
de cànem emprant les especificacions i tècniques de folrat de caps
d'aquells temps.
Les
espelmes es van construir d'durandon, un tendal sintètic que sembla
i es comporta com els tradicionals de lli però que és més
resistent a la podridura. Finalment
la rèplica va ser dotada dels requeriments propis del segle XX,
motors dièsel, generadors, subministrament elèctric, dutxes, equips
de seguretat i navegació, etc ... No obstant tot això es va ocultar
en la mesura del possible en els cellers.
El vaixell va ser botat el 9 de desembre de 1993 i després de quatre mesos d'equipació estava llest per fer-se a la mar. Des d'aleshores ha recorregut més de 170.000 milles, donat dues vegades la volta al món, visitat els cinc continents i 29 països, completant prop de 200 viatges que han proporcionat a unes 8000 persones la possibilitat de tenir l'experiència de navegar i viure en un vaixell del segle XVIII
El
2005 la fundació va donar el vaixell al govern australià.Actualment
té base a Sydney i pertany al Museu Nacional Marítim Australià,
qui s'encarrega del seu manteniment i operació.
La
rèplica té un desplaçament de 550 tones, 43,7 m d'eslora, dos
motors dièsel de 405 hp capaços de impulsar-lo a 5 nusos de
mitjana.En el bauprés porta una sobrecebadera, Cebadera, botaló i
estai de velacho. El trinquet amb una alçada de 33,5 metres
compta amb: galindó, velacho i trinqueta. Entre trinquet i
major es troben el estai de gavia, estai de galindó major i estai de
més. En els 39 metres de pal major s'ajusten el galindó de
major la gavia i la vela major. I finalment el pal de mesana
allotja en els seus 24 metres d'altura la gàbia de messana i la vela
de messana pròpiament dita. El conjunt 930 metres quadrats de
velam que li desplacen a uns 2,5 nusos de mitjana. La tripulació
permanent la componen 16 homes i en els seus viatges s'enrolen 36
tripulants aficionats i 4 passatgers
